Aquesta setmana i al llarg de tota la vinent comencen a moltes poblacions i ciutats del País Valencià tot un seguit d’actes, xerrades i conferències al voltant de la commemoració del 25 de  novembre, data que vol  recordar la tortura i  brutal assassinat en la República Dominicana l’any 1960 de les tres germanes Mirabal a mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo.

En 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides atorgà caràcter oficial a aquesta fita i declarà el 25 de novembre Dia Internacional Contra la Violència exercida envers les dones. En aquest context, ens cal recordar un cop més que els drets de les dones són drets humans. La violència masclista representa una greu vulneració d’aquests drets i és un impediment perquè les dones assolisquen la plena ciutadania, l’autonomia i la llibertat.

La violència masclista no sols es queda a les llars: arriba als llocs de treball de les dones, a les amistats, als fills; la violència no sols és física i /o sexual, també és psicològica i econòmica; no debades, l’Organització de les Nacions Unides considera que la violència contra les dones és “el crim encobert més estès del mon”, però sols prenem consciència d’aquesta realitat quan les dones són assassinades per les seves parelles o exparelles.

Al llarg del present any ja són 54 dones mortes per la violència de gènere a l’estat espanyol, 7 al País Valencià, i no passa setmana que no ens assabentem de nous casos de maltractes o mort d’una altra dona.

Després de 4 anys de la llei integral en matèria de violència masclista, aquest marc legal és mostra ineficaç. És una llei insuficient i de promeses incomplertes que el govern socialista ens va publicitar a bombo i platerets, però que a hores d´ara, i després de comptabilitzar les 54 víctimes d’enguany, quasi resulta una burla per a les dones.

La llei no posa a l’abast de les dones que denuncien les agressions; els mitjans de protecció, com les llars d’acollida per a elles i les seues filles i fills, i els jutjats no estan preparats per a aquesta llei; no existeix personal adient, psicòlegs i forenses entre altres professionals que puguen desenvolupar la seua feina en condicions adequades i oferir un atenció especialitzada per a aquest tipus de situacions.

Davant d’aquesta mancança de recursos que requereixen una coordinació entre les administracions locals, autonòmiques i estatals, moltíssimes dones es veuen  desemparades, atemorides i fins i tot menyspreades per algun que altre funcionari de la policia quan prenen la decisió de denunciar el seu maltractador. Amb les estadístiques a la mà, un alt percentatge de dones maltractades acaben per no denunciar els seus agressors en comprovar la desídia i incompetència de l’administració. Així les coses, decideixen acotar el cap i seguir amb  la seva vida, si és pot dir vida, a l’espera de la propera pallissa, que amb sort no acabarà amb elles.

D’altra banda, una gran part de la societat considera que la violència envers les dones ha de quedar a l’àmbit domèstic i davant situacions que requereixen una immediata denúncia, prefereixen tancar els ulls i deixar que ”s’apanyen”, com correntment és diu; no en va alguns homes a l’àmbit privat es burlen d’aquests fets greus i comenten sense cap complex que encara haurien de matar-ne moltes més. Increïble però cert. Així s’entén la violència masclista,  una violència estructural per la relació de poder i domini de l’home sobre la dona; no n’hi ha més.

Cada primer dimecres de mes, un grapat de dones anònimes, lluitadores actives pel dret de les dones a eradicar la violència masclista i que formem  part de la xarxa feminista, ens concentrem a les portes de l’ajuntament de València per mostrar el nostre rebuig cap a aquesta terrible xacra social. A aquestes manifestacions mensuals, s’hi troba a faltar la presència dels partits majoritaris que governen el nostre país, per la qual cosa el ressò mediàtic és quasi nul; i ja sabem que els actes que no es visibilitzen és com si no existiren. Molt trist, tenint em compte la gravetat d’aquesta realitat, la realitat que les dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles semblen víctimes de segona categoria, com si no comptaren per a la resta de la ciutadania i sobretot per als qui governen el nostre país. En cap cas hem vist aquests polítics concentrar-se davant cap ajuntament per mostrar la seua repulsa per aquestes morts. En aquest sentit, cal preguntar-nos: és que les 54 DONES que han mort enguany fins ara no es mereixen per exemple un funeral d´Estat?.

Des d’ERPV considerem que el govern espanyol ha de fer de forma urgent les reformes legals necessàries per millorar l’eficàcia de la lluita contra la violència masclista, així com implicar tota la societat a l’hora de denunciar els agressors i donar suport a les dones que l’han patit i la pateixen. A títol particular cal demanar que els nostres dirigents, homes i també dones, baixen del seu pedestal de poder i lluiten per eradicar la violència de gènere tant o més del que ho fan moltes dones anònimes.

Trenquem el silenci!!!

Anna Martínez i Martínez